130 anys del cementiri Parroquial de Sant Pere de La Gornal-Clariana

         El dia 15 de maig del 1884, per la tarda acabada la funció del mes de Maria el rector de la parròquia, assistit d’altres mossens veïns i acompanyats de les autoritats civils i de molts dels veïns dels pobles de La Gornal i Clariana, es van dirigí al nou cementiri per procedir a la benedicció solemne del mateix.

         Amb aquest acte quedava inaugurat el nou cementiri i totalment clausurat i inhàbil l’antic cementiri que estava ubicat al costat de l’església de Sant Pere de La Gornal on ara hi ha els jardins, el qual era molt petit i estava saturat completament.

         Aquest nou cementiri va ser possible gràcies a la donació generosa del Sr. Josep Sans i Dalmau, bondadós propietari de La Gornal i resident a Vilanova i La Geltrú, el qual va fer entrega a la parròquia de Sant Pere, de la quantitat de diners necessària per comprar els terrenys pel nou cementiri en la construcció del qual van col·laborar molts feligresos per aixecar les parets.

         Posteriorment l’any 1901es va construir la capella del cementiri gràcies a la donació de la Sra. Feliciana Lluch i Sans, la qual hi està enterrada junt amb el seu pare i germà.

“La culminació de la Pasqua”

          El diumenge 8 de juny celebrem la Solemnitat de la Pentecosta, en que va davallar l’Esperit Sant sobre els deixebles quan estaven reunits.

         La revelació de Déu no s’acaba amb el fet d’enviar i lliurar el seu propi Fill com a prova i penyora del seu incondicional amor de solidaritat amb la humanitat, que pateix les conseqüències del pecat. Ni tan sols s’acaba amb el triomf de Déu amb la resurrecció. La revelació de Déu prossegueix amb l’efusió del seu Esperit al món, que continua i actualitza permanentment l’obra de Jesús.

         El relat que trobem al començament dels Fets dels Apòstols sobre l’efusió de l’Esperit Sant a la primera comunitat té un valor com de presentació inaugural i paradigmàtica del que havia d’ésser en endavant la vida dels cristians. Una vida d’homes transformats per la força de l’Esperit de Déu. S’ha dit que l’episodi de la Pentecosta va ésser l’inrevés de l’episodi de la torre de Babel i de la “confusió de llengües”. Allí quedava indicat, a partir d’un antic mite, que és l’allunyament de Déu i la supèrbia el que divideix els homes fins a fer que no es puguin entendre i es perdin en rivalitats i guerres. El relat de la Pentecosta ens vol mostrar, al contrari, com l’acolliment a la presència i a l’acció de Déu pel seu Esperit pot restablir la unitat i la comunió humanes i pot ésser principi d’una nova forma de vida.

         És pel do de l’Esperit Sant que hem rebut en el nostre baptisme, que som fills de Déu i podem dir a Déu: Pare!. L’Esperit ve a guarir i transformar els homes des de dintre: la força i l’amor de Déu es fan realitat interior de l’home, convertit en “temple de l’Esperit” (1 Cor 6,19; Ef.2,22). 

L’Esperança que neix de la Pasqua

         El proper 13 d’abril és el diumenge de Rams, en què donem inici a la Setmana Santa amb la benedicció dels rams, recordant l’entrada de Jesús a Jerusalem muntat en una somera i la gent aclamant-lo amb palmes i palmons. Tot seguit anem en processó a l’església i llegim la Passió de Jesucrist. El Dijous Sant recordarem l’últim sopar, en què Jesús va instaurar l’Eucaristia i va rentar els peus dels seus deixebles com a signe d’humilitat, caritat i servei. L’endemà, Divendres Sant, serà una celebració marcada principalment pel silenci i la pregària, en què contemplem a Jesús a la creu, que ha mort per tots nosaltres. Finalment, culminarem la setmana amb la festa més important pels cristians: el Diumenge de Pasqua, en què celebrem amb joia la resurrecció de Jesucrist.

        L’esperança cristiana neix d’aquest diumenge de glòria, Jesús amb la seva resurrecció a vençut la mort i ens dóna a nosaltres, que creiem  en Ell, la vida per sempre i la salvació. A partir del nostre baptisme hem estat incorporats a la família dels fills de Déu i la nostra existència ha adquirit una nova perspectiva: podem viure amb una nova esperança, ja que la vida ha triomfat sobre la mort.

         Això no vol dir que els cristians no passem pels mateixos sofriments, pèrdues, desenganys, fracassos o malalties que el resta de persones d’aquest món. El que sí que podem experimentar és que la nostra fe ens fa viure aquests esdeveniments amb una altra perspectiva: és l’esperança de sentir-nos acompanyats en el fons del nostre cor per l’Esperit de Jesús; una esperança que, malgrat el dolor o la foscor, ens obre sempre la porta a la llum que il·lumina la nostra vida; aquella llum que, simbolitzada en el ciri pasqual el dia de Pasqua, entra a l’església que està a les fosques de mans del ministre tot cantant <<la llum de Crist>> i que va encenent una a una totes les candeles que portem a la nostres mans: la llum a vençut a la foscor, la vida a vençut a la mort, l’esperança ha triomfat sobre la desesperació.

         Germans! Visquem amb intensitat aquests dies de festa, procurem assistir als diferents actes litúrgics que celebrem a l’església i deixem que els nostres cors s’omplin de la joia, la pau i l’esperança que ha portat Jesús a aquest món.

         ¡¡Que tingueu tots una molt Bona Pasqua!!

Mn. Genís Sans, diaca 

1 de novembre “Tots Sants”

L’Església en la solemnitat de Tots Sants ens fa escoltar les benaurances perquè són el programa més clar de tota vida cristiana. Per a uns, viure les benaurances voldrà dir practicar la pobresa d’esperit, tenir un cor senzill, sense pretensions ni posseint l’orgull típic d’aquell que se sent refiat de si mateix. Per a uns altres, serà acceptar plenament les proves i les tristeses en què es troben, confiats de rebre el consol de Déu. Per a d’altres, serà buscar sempre la rectitud, evitant tot engany i falsedat. Per a d’altres, serà manifestar compassió, sense exigir, sinó perdonant. Per a d’altres, serà tenir un cor ben transformat, que fa veure la imatge de Déu en cada persona. Per a d’altres, serà buscar la pau i escampar-la al voltant. Per a d’altres, en fi, serà el camí de la persecució a causa de la justícia.

         Els sants són els qui han imitat el Crist en alguna d’aquestes facetes o, potser millor, en totes. Han entès que la veritable felicitat només pot venir de Déu i del compliment de la seva voluntat. Per això l’ideal de les benaurances és constructiu, joiós. S’identifica amb les aspiracions més nobles de la humanitat: la construcció d’un món més fraternal, la supressió de tota forma d’esclavitud en la societat, l’assoliment d’una pau més gran arreu del món, el millorament de les condicions de vida i de treball de tothom, la bona entesa entre les generacions...

         Ser sant és aspirar a identificar-se amb el Déu sant, o sigui tenir per ideal a obtenir la mateixa vocació universal a la santedat pròpia de tot cristià.  Per això l’apòstol Joan va veure una “innombrable multitud que ningú no hauria pogut comptar”.

(Missal Festiu, Publicacions de l’Abadia de Montserrat)

Com ens diu l’antífona d’introducció de la diada de Tots Sants:

“Alegrem-nos tots en el Senyor,

en celebrar la festa de Tots els Sants,

també els àngels s’alegren de la seva solemnitat

i en donen lloança al Fill de Déu”

“Els Panellets”

Son propis del dia de Tots Sants dos menjars especials: castanyes torrades i els panellets, uns pastissets fets de variades maneres. Abans els padrins regalaven els panellets a llurs fillols, com per Pasqua els donaven la mona.

Una nota típica del dia d’avui eren les rifes de panellets. Els cafès, especialment, guarnien ramellets. Consistien en taules molt ben parades, amb profusió de plats plens de panellets i amb abundor de llums i de flors. Contínuament rifaven els panellets a plats, que refeien a mesura que els anaven rifant, per tal que el ramellet fes sempre força goig i convidés a prendre part a la rifa.

Avui a la tarda la gent anava a seguir cafès, com per Setmana Santa anava a seguir monuments, i per Nadal, pessebres.

Ara fa un segle, els panellets rarament es compraven; hom els adquiria posant a les rifes que per molts indrets es feien durant tot el matí d’avui i a primera hora de la tarda. Quan van començar a establir-se pastisseries, van afanyar-se a guarnir aparadors ben bonics amb moltes menes de panellets, per tal d’introduir el costum de comprar-ne i en pla de competència amb els cafès. En sortir de missa, la gent anava a voltar cafès i parades de rifaires, per tal de veure els ramellets i d’adquirir els panellets propis per a les postres del sopar.                                      “Costumari Català de Joan Amades”

“Festa de l’Exaltació de la Santa Creu”

                El dissabte 14 de setembre, l’Església celebra la festa de l’Exaltació de la Santa Creu.

         Cap a l'any 320, l'Emperadriu Helena de Constantinoble va trobar la Vera Creu, la creu en què va morir Nostre Senyor Jesucrist. L'Empera-driu i el seu fill Constantí varen cons-truir en el lloc del descobriment la Basílica del Sant Sepulcre, en la qual es guarda la relíquia.

         El rei Cosroes II de Pèrsia, l’any 614 va envair i va conquerir Jerusalem i es va emportar la Creu posant-la sota els peus del seu tron ​​com a signe de menyspreu al cristianisme. Però l’any 628 l'emperador Heracli va aconseguir derrotar-lo i va recuperar la Creu i la va portar de nou a Jerusalem: era el 14 de setembre d'aquest mateix any. A tal fi es va realitzar una cerimònia en què la Creu fou portada en persona per l'emperador a través de la ciutat. Des de llavors, aquest dia va quedar assenyalat en els calendaris litúrgics com el de l'Exaltació de la Vera Creu.

         Aquesta festa se celebra tant a l’Església Catòlica com també a les Esglésies Ortodoxes d’Orient.

         El cristianisme és un missatge d'amor. Per què llavors exaltar la Creu? A més la Resurrecció, més que la Creu, dóna sentit a la nostra vida.

         Però tenim la Creu! L'escàndol de la Creu, que ens diu Sant Pau. Nosaltres no haguéssim introduït la Creu. Però els camins de Déu són diferents. Els apòstols la rebutjaven. I nosaltres també.

         La Creu és fruit de la llibertat i amor de Jesús. No era necessària. Jesús l'ha volgut per mostrar el seu amor i la seva solidaritat amb el dolor humà. Per compartir el nostre dolor i fer-lo redemptor.

         Jesús no ha vingut a suprimir el sofriment: el sofriment seguirà present entre nosaltres. Tampoc ha vingut per explicar-lo: seguirà sent un misteri.     Ha vingut per acompanyar-lo amb la seva presència. En presència del dolor i la mort de Jesús, el Sant, l'Innocent, l'Anyell de Déu.

         Jesús en plena joventut, és portat a la creu i ho accepta per obrir-nos el paradís amb la força de la seva bondat: "Refulgeix la creu beneïda, en la qual el Senyor fou immolat i va rentar les nostres ferides amb la seva sang"(antífona de Laudes de la festa de l’Exaltació de la Santa Creu).

         Jesús no ens salva des de fora, com per art de màgia, sinó compartint els nostres problemes, els nostres sofriments. Jesús no està a la Creu per adoctrinar amb paraules, sinó per compartir el nostre dolor solidàriament.

         “Celebrem la festa de la creu, per la qual les tenebres han estat expulsades i ens ha estat retornada la llum”. (sant Andreu de Creta,bisbe)

Mn. Genís Sans, diaca

HO HEM ACONSEGUIT!!

Ho hem aconseguit!!

Ja torna a funcionar!!

Moltes gràcies!!

Parròquia de Sant Pere de La Gornal

"Celebrar i Compartir"

Com cada any a finals de juny, els veïns de La Gornal celebrem la Festa Major en honor del nostre patró Sant Pere apòstol. Sens dubte són uns dies que esperem per gaudir de festa i diversió, d’estar amb la família i trobar-se amb els amics, de compartir, de xerrada distesa al voltant d’una taula, de repòs o també de més feina. Estic pensant en les persones de la comissió de festes, que de ben segur que aquests dies se’ls girà més feina amb el neguit que tot surti bé i els veïns quedin contents amb els diferents actes que s’organitzen.

         La festa ens ajuda a relacionar-nos amb els veïns, els amics, a aplegar-nos en família. També és un moment pel record. Quan anem posant anys sobre les espatlles tenim la tendència a recordar com eren les festes majors de fa anys i com són ara. Tendim molts cops a idealitzar els temps passats, però cada època té les seves circumstàncies que hem d’assumir i saber valorar. No podem viure només del passat sinó que hem de mirar cap al futur. Un futur que esperem que millori, que puguem superar aquesta crisi que patim i que fa que molta gent no pugui gaudir de la festa amb ànims i esperança. És entre tots que podrem sortir-ne, tots hi podem posar el nostre granet de sorra per tal d’aconseguir-ho.

         S’ha dit que aquesta crisi, en el fons és una crisi de valors i crec que realment ha estat així. Quan una societat s’oblida dels valors fonamentals que la configuren perd la seva identitat les seves arrels i les referències que la feien forta per tenir una visió clara per tirar endavant amb esperança. Penso que els cristians hauríem de reflexionar si molts cops no hem claudicat en les nostres conviccions per afegir-nos a la moda mediàtica del moment per por de no semblar persones antiquades i caduques defensant la nostra fe. Avui hi ha molta gent que no ha sentit a parlar mai de Jesús, de la Bona Nova que va portar i de l’esperança que va infondre a la gent que durant segles l’ha seguit. La nostra civilització occidental, tal i com la coneixem, no seria la mateixa sense el cristianisme: la dignitat de la persona, la família, la societat així com l’art, la música, els valors ètics i humans...

         Per tant us convido a redescobrir aquest tresor que és la fe en Jesucrist i que sens dubte ens fa viure amb un cor ple de joia i esperança encara que les circumstàncies que ens envoltin no siguin favorables. Sant Pere va seguir a Jesús de forma incondicional fins ha donar la vida per ser coherent amb la seva fe. Que ell ens sigui guia i intercessor per encarar el nostre futur com a poble i com a creients amb goig i esperança.

         Molt bona Festa Major a tots!!

 Mn. Genís Sans, diaca