1 de novembre “Tots Sants”

L’Església en la solemnitat de Tots Sants ens fa escoltar les benaurances perquè són el programa més clar de tota vida cristiana. Per a uns, viure les benaurances voldrà dir practicar la pobresa d’esperit, tenir un cor senzill, sense pretensions ni posseint l’orgull típic d’aquell que se sent refiat de si mateix. Per a uns altres, serà acceptar plenament les proves i les tristeses en què es troben, confiats de rebre el consol de Déu. Per a d’altres, serà buscar sempre la rectitud, evitant tot engany i falsedat. Per a d’altres, serà manifestar compassió, sense exigir, sinó perdonant. Per a d’altres, serà tenir un cor ben transformat, que fa veure la imatge de Déu en cada persona. Per a d’altres, serà buscar la pau i escampar-la al voltant. Per a d’altres, en fi, serà el camí de la persecució a causa de la justícia.

         Els sants són els qui han imitat el Crist en alguna d’aquestes facetes o, potser millor, en totes. Han entès que la veritable felicitat només pot venir de Déu i del compliment de la seva voluntat. Per això l’ideal de les benaurances és constructiu, joiós. S’identifica amb les aspiracions més nobles de la humanitat: la construcció d’un món més fraternal, la supressió de tota forma d’esclavitud en la societat, l’assoliment d’una pau més gran arreu del món, el millorament de les condicions de vida i de treball de tothom, la bona entesa entre les generacions...

         Ser sant és aspirar a identificar-se amb el Déu sant, o sigui tenir per ideal a obtenir la mateixa vocació universal a la santedat pròpia de tot cristià.  Per això l’apòstol Joan va veure una “innombrable multitud que ningú no hauria pogut comptar”.

(Missal Festiu, Publicacions de l’Abadia de Montserrat)

Com ens diu l’antífona d’introducció de la diada de Tots Sants:

“Alegrem-nos tots en el Senyor,

en celebrar la festa de Tots els Sants,

també els àngels s’alegren de la seva solemnitat

i en donen lloança al Fill de Déu”

“Els Panellets”

Son propis del dia de Tots Sants dos menjars especials: castanyes torrades i els panellets, uns pastissets fets de variades maneres. Abans els padrins regalaven els panellets a llurs fillols, com per Pasqua els donaven la mona.

Una nota típica del dia d’avui eren les rifes de panellets. Els cafès, especialment, guarnien ramellets. Consistien en taules molt ben parades, amb profusió de plats plens de panellets i amb abundor de llums i de flors. Contínuament rifaven els panellets a plats, que refeien a mesura que els anaven rifant, per tal que el ramellet fes sempre força goig i convidés a prendre part a la rifa.

Avui a la tarda la gent anava a seguir cafès, com per Setmana Santa anava a seguir monuments, i per Nadal, pessebres.

Ara fa un segle, els panellets rarament es compraven; hom els adquiria posant a les rifes que per molts indrets es feien durant tot el matí d’avui i a primera hora de la tarda. Quan van començar a establir-se pastisseries, van afanyar-se a guarnir aparadors ben bonics amb moltes menes de panellets, per tal d’introduir el costum de comprar-ne i en pla de competència amb els cafès. En sortir de missa, la gent anava a voltar cafès i parades de rifaires, per tal de veure els ramellets i d’adquirir els panellets propis per a les postres del sopar.                                      “Costumari Català de Joan Amades”